Jordi Solà Coll desgrana a través del siguiente texto las aristas estéticas y temáticas del poemario Todos los lugares (Godall Edicions, 2026), de Silvia López Ripoll, donde aparecen el buen y el mal amor en clave interidiomática, la alegría, el sufrimiento y la búsqueda de la libertad interior.
Com en una declaració de principis, la poeta comença Todos los lugares amb un poema que remet al fet d’escriure a manera de pòrtic i que ens endinsa en la seva veu –una constant de tot el recull–, la qual cosa permet d’emmirallar-nos amb el pensament de l’autora, a més d’exposar-nos, en aquest primer poema, a la seva forma de ser i de fer, fortament simbòlica, amb una poesia que cerca una singularitat específica, i que connota més que no denota.
No debades, en el segon poema de l’obra, l’autora ja es pregunta “¿qué son las palabras?” –que podria evocar-nos al F. Nietzsche que pensava que les paraules ens fan creure que les coses tenen –fet que no és tan clar– un sentit universal– en un exercici de maièutica –d’interrogar-se o d’interrogació–, que és un altre dels trets comuns de Todos los lugares.
Silvia López Ripoll, poeta
Una poesia fragmentària, rabiosament lliure en la seva expressivitat on, a entendre meu, l’oralitat té una gran importància. Al capdavall, els llibres de poemes es poden llegir de dues maneres: en el silenci del full en blanc i en veu alta tot declamant. En aquest sentit, l’element oral realça encara més la dimensió eufònica en la poètica de López Ripoll, en particular, d’alguns poemes i versos en concret, on se’ns revela aquesta doble magnitud de la seva poesia.
Poemes, convé insistir, per a ser llegits de manera continguda i alhora contundent, i que projecten una força interior que il·lumina una sensibilitat oberta i, a la vegada, enigmàtica.
D’altra banda, tampoc me’n puc estar de citar la naturalesa aforística d’alguns dels seus versos, versos que en casos molt concrets es poden llegir com a poemes autònoms dins del poema d’origen. N’hi ha uns que per a mi són tot un món. És el cas de:
“comprendo
luego amo”
del poema ‘cafuné’ –acariciar els cabells, en portuguès. Cal romandre en silenci després de la lectura d’aquest univers contingut sols en dues línies i tres paraules perfectament isolades de la resta de la composició a fi de destacar de la resta del conjunt.
I podria acabar ara i aquí aquesta crítica literària si no fos per les lleis de l’educació que m’obliguen a continuar analitzant l’obra. Per exemple, aquests altres versos de tarannà proverbial:
“tu desorden
nos hace más humanos”
Uns versos part del poema ‘love’ que, per cert, té un encapçalament on s’entrelluca una idea brillant en la seva execució:
“déjame que saque
mi cálida tragedia”
amb aquesta oposició entre els termes que la fa paradoxal, una dialèctica que és una de les pedres de toc de la seva poètica.
De fet, el desig és un dels motors de Todos los lugares fins al punt que en el poema ‘deseo’ es constata tot un joc de miralls entre el Tu i el Jo –a la manera de Martin Buber–, un Jo que és un Tu interior o un Tu que pot ser metafòric o real. Hi ha tota una dialogia, tot un itinerari-periple on el desig és un horitzó, l’horitzó del poema ‘ortzi-muga’:
“tan grande tan pequeño
¿cómo atraerlo?
eso que no existe en su frontera
y en su oscuridad es todos los lugares”
Todos los lugares. Just el títol del llibre que, a parer meu, remet a la utopia del no-lloc, i que la Silvia López Ripoll ja tracta, precisament, en un poema intitulat ‘utopya’.
En definitiva, com arribar-hi –al desig– per després deixar-lo anar, fugaç:
“y así es como quedan
cuando hago planes
cuando amo
pinceladas al viento”
I per acabar aquest itinerari per força breu –atès que el lector haurà de completar-ne el sentit de Todos los lugares–, no me’n puc estar de fer-ho amb el començament del poema ‘deseo’ a manera de reflexió capitular.
“lo que dije
o dijiste no es
la verdad
no se puede decir”
Exemple de síntesi on la veritat de Mies van der Rohe –“menys és més”– s’expressa amb tota la seva força subtil. I és que sovint no calen més paraules.
Sí la dimensió eufònica, rabiosament lliure, que us trobareu llegint aquest poemari.
